6

Per molt que el turisme a Balears ha anat a mig gas, la sensació de saturació d’aquest estiu s’ha semblat a la dels anys anteriors a la pandèmia, si no és que ha estat superior. I és que, tal vegada, ja som els propis residents de les illes els qui omplim les carreteres, els carrers i les platges. Cap altre territori de l’Estat no ha sofert un creixement demogràfic tan vertiginós com les Illes Balears, i les previsions és que no aturarà. Fins i tot veus representatives del sector turístic, que fa uns anys deien que el pitjor turista és el que no ve, ara propugnen un canvi de model que no basi la rendibilitat en la massificació i en el que no hi capin els excessos dels hooligans que hem tornat a suportar aquest estiu.
I, en aquest context, és ben legítim que els habitants de Balears ens qüestionem si les nostres illes han de ser una mena d’El Dorado que atreu persones de tot el món a la cerca d’oportunitats, o bé si hem de posar límits al creixement demogràfic i turístic, a la urbanització del territori i a la construcció de les infraestructures i els equipaments públics que l’increment de població i el turisme demanden.

En aquest cas, cal demanar-nos si tenim els instruments necessaris per canviar progressivament l’actual model econòmic per tal de fer-lo més sostenible, entenent que les actuacions polítiques s’han de prendre en dos nivells: l’oferta i la demanda turístiques i residencials. Pel que fa a l’oferta és evident que les nostres institucions, ajuntaments, consells insulars, Govern i Parlament disposen de competències per disminuir el sòl urbanitzable, protegir el sòl rústic, regular i promoure la reducció de llicències turístiques...
Fins i tot, en ocasions s’ha parlat de promoure una llei autonòmica per limitar les llicències de construcció anuals que donen els ajuntaments per evitar que en poc temps s’edifiquin tots els solars disponibles en els planejaments municipals. Totes aquestes mesures són possibles, però, quin efecte tendrien si continua la demanda de compra d’immobles per part de ciutadans estrangers?

És evident que la reducció de l’oferta turística provocaria un increment dels preus turístics, i això podria ser positiu per expulsar el turisme no desitjat. Però, de la mateixa manera, una reducció del sòl edificable i de la construcció, sense reduir la demanda, provocaria un increment dels preus dels habitatges, fent-los encara més inassequibles per a la població autòctona. I, així com les nostres institucions tenen competències per actuar sobre l’oferta, no disposen de cap instrument per actuar sobre la demanda. No podem limitar la lliure circulació i residència dels ciutadans europeus, ni podem regular la compra de béns immobles per part de ciutadans d’Europa i la resta del món. Per això, les hipotètiques normes per limitar la compra d’immobles a les Illes Balears haurien de ser aprovades per les institucions estatals i validades per la Unió europea.

Molts de països europeus ja han adoptat restriccions a la compra d’immobles per part de ciutadans estrangers: Àustria, Hongria, Grècia, Dinamarca, Xipre, Malta, Polònia, Romania, Eslovàquia, Eslovènia, Turquia, Finlàndia, Croàcia, Letònia, Lituània, tenen distints graus de limitacions a la compra de propietats rústiques o urbanes per estrangers.

Ara, essent realistes, a les Illes Balears no existeix el consens polític per proposar alguna d’aquestes restriccions. Però qualque dia haurem d’encetar el debat. O decidim començar a construir per amunt, com a Hong Kong.