1

Molta gent respon a certes previsions dient: «Això, jo, no ho veuré». I no només les persones molt majors, també les de mitjana edat, quan els pronòstics són d’aquí a dècades. Tant si es tracta de bons auguris com de mals averanys, les prospeccions de futur a mitjà o llarg termini susciten preguntes com aquestes: Hi serè a temps de veure-ho? Ho viuran els meus fills? I els nets? (Potser qui no té descendència s’ho miri amb una mica d’indiferència: «tant me fa, jo no ho veuré!»).

A més de les prediccions sobre un munt de contingències més o menys autònomes, hi ha els propòsits que es posen les institucions, els estats i la humanitat per fer front als deutes imperatius. Doncs, sovint resulta que el marge que es donen és tan llarg, que seran molts els que hauran quedat pel camí i altres sense memòria.

Tanmateix, la present acceleració i accentuació dels canvis en el camp tecnològic i en el medi natural planteja, no ja una expectativa, sinó un desassossec; no la incertesa de si s’arribarà a viure una determinada situació o un determinat estat de les coses, sinó el temor que sigui inevitable passar per allò que s’anuncia, malgrat ja tenir una certa edat. El temor, per exemple, a ser a temps de viure la completa desnaturalització ambiental, social i humana.