1

Dues dones parlen tranquil·lament a l’aire lliure. Sabem que una d’elles nom Eva i que està ingressada al psiquiàtric de Palma. Aviat deduïm que l’altra és l’assistenta social que l’ajuda o la tutela. Eva demana quan podrà sortir, amb urgència: quan «me’n podré anar d’aquí?». L’assistenta respon que la cosa va per llarg, perquè han demanat vivenda tutelada, però «els recursos de salut mental estan molt saturats i tarden». Eva, lluint una serenitat plena d’il·lusió però també de preocupació, hi torna. Ho fa amb timidesa, però amb desesper: «però podré sortir?, quan podré sortir?». I després ja explica, obertament, que necessita sortir, que està bé, més o menys estable, i que aquí dedins ha de conviure amb gent que està molt malalta –ho diu amb pietat– i que això, a ella, la perjudica. «El que vull és sortir d’aquí», repeteix. També diu que necessita estar amb gent normal: «tenir amistats, una feina, o estudis per poder fer feina, tenir una casa, amics, parella... De moment no tenc parella –diu– però estic oberta a l’amor». Eva diu tot això somrient, animosa, però després, de cop, es posa seriosa, és una seriositat travessada d’amargor, i afegeix: «Això és el que vull, ser una persona normal, com ho ets tu». L’assistenta, àgil, comprensiva, experimentada, li contesta tot d’una: «Eva, ho ets». I llavors Eva, encara més trista que abans, demana: «Sí?». L’escena és senzilla, però marca el to i la mirada –empàtics d’una manera frontal i sense cursileria– i la textura anímica i moral –pietat sense condescendència– amb què el cineasta Miguel Eek ha abordat la història d’Eva al seu nou documental, La primera mujer , que s’ha estrenat aquesta setmana a l’Atlàntida Mallorca Film Fest. La història d’Eva és dura, perquè és una dona feta pols per culpa de les drogues i l’esquizofrènia, però a més de pena –pels errors comesos– i terror –per si recau–, també hi ha amor, voluntat de ser, esperança. Refà els seus vincles amb la seva mare i es proposa recuperar el seu fill. Eek segueix el seu intent de tornar a ser una dona «normal» a partir d’un seguit d’escenes pausades però escruixidores i significatives. Particularment memorables són les converses a una veu amb la mare. Si l’Eva edènica va ser la primera dona segons el relat bíblic, l’Eva del documental d’Eek no es resigna a ser una dona desfeta i terminal. I aquest no resignar-se ens commou.